Daltonisme: tipus i com afecta la percepció del color

El daltonisme no és veure-hi en blanc i negre. És confondre uns colors amb uns altres —gairebé sempre vermells i verds— perquè un dels tres tipus de cèl·lula que detecten el color a la retina no funciona com hauria de fer-ho. Afecta al voltant del 8 % dels homes i al 0,5 % de les dones, és hereditari i no es cura. Però s’identifica en una prova de cinc minuts, i saber-ho a temps canvia decisions que importen.

Què passa exactament a l’ull

A la retina hi ha tres tipus de cons, cadascun sensible a una zona de l’espectre: un a les ones llargues (vermell), un altre a les mitjanes (verd) i un altre a les curtes (blau). El color no el «llegeix» cap con pel seu compte: el cervell el dedueix comparant els tres senyals. Si un dels tres falta o està desplaçat, colors que per a una altra persona són diferents arriben al cervell com el mateix senyal.

D’aquí surten els noms, que semblen complicats i en realitat segueixen una regla senzilla:

• Els que acaben en -anomalia volen dir que el con existeix, però que la seva sensibilitat està desviada. La confusió és parcial i depèn de la llum i de la mida d’allò que es mira.
• Els que acaben en -anòpia volen dir que aquell con no funciona. La confusió en aquell eix és total i constant.

I el prefix diu quin con és: prot- el vermell, deuter- el verd, trit- el blau.

Els tipus de daltonisme

Amb aquestes dues regles, la classificació sencera es llegeix d’un cop d’ull.

Si algú pregunta quins són els tres tipus de daltonisme, la resposta curta és aquesta: l’eix vermell (protan), l’eix verd (deutan) i l’eix blau (tritan). Cadascun amb la seva versió parcial i la seva versió completa.

Com hi veu realment un daltònic

Aquesta és la part que pitjor s’entén. No és que vegin el món apagat ni que percebin menys colors en general: perceben menys diferències entre alguns colors concrets. Tota la resta es veu igual de viva.

Amb la forma més comuna, la deuteranomalia, això és el que passa en un dia normal:

• El semàfor es llegeix per la posició de la llum, no pel seu color. El vermell tendeix a veure’s ocre o taronja apagat.
• Les maduixes entre les fulles són l’exemple clàssic: el vermell madur i el verd de la planta donen un senyal semblant, així que cal buscar-les per la forma.
• Els cables de vermell, marró i verd són un problema real en electricitat i bricolatge.
• La carn poc feta i feta es distingeixen malament, cosa més incòmoda del que sembla.
• Els gràfics amb una sèrie vermella i una altra de verda, o els mapes de metro, es tornen il·legibles. Per això el bon disseny no codifica només amb color: hi afegeix forma, textura o etiqueta.
• El rosa i el gris, o el morat i el blau, es creuen sovint.

Amb protanòpia hi ha un matís afegit: el vermell no només es confon, es veu més fosc del que és. Un pilot vermell encès pot passar desapercebut sobre un fons negre.

Per què afecta sobretot els homes

Els gens dels cons vermell i verd són al cromosoma X. Els homes en tenen una sola còpia, així que n’hi ha prou que aquell gen vingui alterat. Les dones en tenen dues, i caldria que fallessin totes dues: molt menys probable. D’aquí la diferència entre aquell 8 % i aquell 0,5 %.

Té una conseqüència que explica moltes històries familiars: una dona pot ser portadora sense ser daltònica i transmetre’l igualment. Per això el daltonisme sembla que se salti generacions i aparegui per la branca materna. Quan algú ens explica que el seu avi matern era daltònic, la peça encaixa sola.

L’eix blau funciona diferent: no depèn del cromosoma X, així que la tritanòpia apareix per igual en homes i en dones.

Com es detecta

Hi ha tres proves i cadascuna respon a una cosa diferent.

• Test d’Ishihara. Les famoses làmines de punts amb un número amagat. És ràpid i detecta molt bé les alteracions de l’eix vermell-verd, que són la immensa majoria. Serveix per cribrar, no per mesurar.
• Test de Farnsworth D-15. Consisteix a ordenar unes fitxes de color per to. Diu quin eix està afectat i amb quina gravetat, que és el que de debò importa per orientar algú.
• Anomaloscopi. El patró de referència: la persona iguala una barreja de llums. És el que dona el diagnòstic fi.

Un advertiment sobre els tests que circulen per internet: valen com a pista i poca cosa més. El color que mostra una pantalla depèn de la brillantor, del perfil de color del dispositiu i de la llum que hi hagi a l’habitació, i qualsevol d’aquestes tres coses pot convertir un resultat en un altre. Si el test en línia t’ha sortit estrany, el més assenyat és repetir-lo amb làmines impreses i amb llum controlada.

Si vols una primera pista ara mateix, hem muntat un test de daltonisme amb làmines que es generen al moment: canvien a cada intent, així que no es poden memoritzar, i porten làmines de control que avisen si la teva pantalla està falsejant el resultat.

Quan convé mirar-ho

En nens, cap als quatre o cinc anys, abans que a l’escola el color comenci a fer-se servir per ensenyar. Un nen daltònic no es queixa, perquè no sap que hi veu diferent: el que es veu des de fora és que s’equivoca en pintar o que va lent en tasques codificades per color.

En adults, si la confusió és nova. I aquí ve el més important: el daltonisme hereditari hi és des de sempre i no canvia. Si algú que distingia bé els colors comença a confondre’ls, això no és daltonisme hereditari, és un daltonisme adquirit, i pot venir d’una alteració del nervi òptic, de la retina, d’una cataracta o de l’efecte de certs fàrmacs. Aquest cas no es mira amb calma: es mira aviat.

Funcionen les ulleres per a daltònics?

Existeixen, i mereixen una resposta honesta en comptes del vídeo emocionant de sempre.

Què fan: són filtres que retallen una banda estreta de l’espectre just on se superposen les respostes del con vermell i del verd. En separar més els dos senyals, alguns colors que abans arribaven gairebé iguals arriben una mica més diferenciats.

Què no fan: no curen res, no afegeixen colors que la retina no pot captar i no serveixen per superar un examen oficial de visió del color. Tampoc tenen efecte en qui no té el con en absolut —dicromatisme complet— ni en l’acromatòpsia: si no hi ha senyal per separar, el filtre no té amb què treballar.

A qui poden ajudar: sobretot a anomalies lleus i moderades de l’eix vermell-verd. I la resposta és molt personal. Hi ha qui surt al carrer i nota els vermells i els verds clarament més separats, i hi ha qui no aprecia cap diferència. Funcionen millor amb llum natural que en interiors.

Per això la recomanació és sempre la mateixa: provar-los abans de comprar-los, i amb llum de dia. És l’única manera de saber en quin grup ets.

Viure amb daltonisme

En el dia a dia s’hi conviu sense gaire problema, però hi ha tres coses que convé tenir presents.

• Hi ha professions amb requisits de visió del color: pilot, controlador aeri, marina mercant, maquinista i alguns cossos de seguretat. Saber-ho amb quinze anys i no amb vint-i-dos estalvia un disgust considerable, i és la raó més pràctica per fer el cribratge a la infància.
• Conduir es pot sense cap restricció per daltonisme hereditari: els semàfors s’identifiquen per posició i els senyals per forma.
• A l’escola convé avisar el tutor. Molt material escolar codifica informació per color, i un nen que no la distingeix sembla despistat quan en realitat no està veient la dada.

També ajuda el que és petit: aplicacions que diuen el nom del color que enfoca la càmera, etiquetar la roba per dins, i demanar que els gràfics de la feina distingeixin les sèries per forma o trama a més de per color.

Preguntes freqüents

Els daltònics hi veuen en blanc i negre?

No. Només passa en l’acromatòpsia, que és raríssima —al voltant d’una de cada 30.000 persones—. La immensa majoria de daltònics veu colors; el que no distingeix són certes parelles concretes.

Quins són els tres tipus de daltonisme?

Els tres eixos: protan (vermell), deutan (verd) i tritan (blau). Cadascun té una forma parcial, acabada en -anomalia, i una de completa, acabada en -anòpia.

El daltonisme es cura?

L’hereditari, no. És una característica genètica estable que no empitjora amb els anys. L’adquirit depèn de la seva causa, i per això cal estudiar-la.

Es pot conduir sent daltònic?

Sí. El daltonisme hereditari no impedeix obtenir ni renovar el permís de conduir ordinari.

A quina edat es detecta?

A partir dels quatre anys ja es pot fer un cribratge fiable amb làmines adaptades a nens que encara no llegeixen números.

És sempre hereditari?

El de naixement, sí. Si apareix de cop en un adult, no és hereditari i convé revisar-ho.

On fer la prova

A les nostres tretze òptiques fem el cribratge de visió del color dins de la revisió, amb làmines impreses i llum controlada. És ràpid, i si surt alterat et diem quin eix està afectat i amb quin grau, que és la informació que de debò serveix —per a l’escola, per triar estudis o simplement per entendre per què certes coses no van quadrar mai.